LA
LLEBRE I LA TORTUGA
Vet
aquí que, un dia, una llebre mandrosa es mirava passar una tortuga.
La tortuga caminava a poc a poc, com totes les tortugues: amb les
seves potes curtetes, pas a pas, arrosegava el pes de la closca.
Lentament, la tortuga va arribar a l'indret on era la llebre.
- Bon
dia, tortuga! - va dir la llebre rient-. Et mirava caminar i vas
molt a poc a poc. No arribaràs lluny, amb aquests passets tan
curts.- No puc anar més de pressa, jo – va respondre-. Però, mira, llebre, el que et dic: estic segura que, si féssim una cursa, et guanyaria.
- Què dius, ara? Això sí que fa riure! - va exclamar la llebre.
- Pots riure tant com vulguis, però m'hi jugo una fulla d'enciam que guanyaria jo – va dir la tortuga.
La
llebre no s'ho volia creure, perquè les llebres fan grans salts i
avancen de pressa. Per això, la llebre presumia de córrer més que
la tortuga.
Van
decidir fer la cursa. La guineu els va dir quin recorregut havien de
fer, i se'n va anar a la meta a esperar-les. El gripau, el teixó, el
talp i la perdiu, s'estaven al punt de sortida per animar les dues
participant. Cridaven: “ÀNIMS, ENDAVANT!”. La perdiu va dir
“preparats, llestos...JA!”, i van començar. La llebre es va
avançar de seguida amb salts llarguíssims. La tortuga, darrere seu,
caminava al seu pas, amb paciència.
Com
que va veure que tenia molt avantatge sobre la seva rival, la llebre
es va aturar sota un pi. Es burlava de la tortuga.
- HA,
HA, HA! Com vols guanyar, si ets tan lenta com un caragol?
Llavors
es va ajeure a l'ombra, va estirar les potes i va començar a
badallar. S'hi estava tan bé, sota el pi, que li va agafar mandra, i
després son. Se li va tancar un ull, se li va tancar l'altre, i de
seguida va roncar. Domia com un soc!
Mentrestant
la tortuga anava fent, amb calma però sense repòs. No es va aturar
ni un moment. Va passar per danvat de la llebre i va continuar cap a
la meta. Feia estona que la llebre roncava quan li va caure una pinya
al cap. es va despertar i va fer un gran badall: “UAAAAA!”. De
seguida va mirar on era la tortuga. Es pensava que encara seria pel
camí, lenta com era. Però ai!, va veure que la seva contrincant
estava a punt d'arribar a la meta! “La tortuga m'ha avançat mentre
dormia! L'he d'atrapar!”, va pensar.
Llavors
va arrencar a córrer. Saltava tan com podia, però no hi havia res a
fer: la tortuga va arribar a lam eta primer que la llebnre, i va ser
la campiona.
- Ho
veus, llebre? Ja t'he dit que et guanyaria. Tu ets veloç, però jo
sóc constant i espavilada, i no m'adormo pel camí!
- Tens
raó, tortuga, he badat com una ximpleta! Jo em reia de tu, i m'has
ben escarmentat!
I
així va ser com la llebre va aprendre aquesta lliçó: que no t'has
de riure dels altres ni pensar-te que ets el millor. I que val més
fer com la tortuga campiona, que avançava a poc a poc, però sempre
de cara a la meta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada